Tots folls space

L’ altre dia vam estar entrevistant a gent per ser nous companys de pis perquè amb el que estava fins ara doncs ha de marxar perquè li han ofert una feina de venedor de gelats a la costa brava i clar, li seria molt difícil estar-se aquí i treballar allà i per això vaig penjar un anunci per la universitat que anava jo de jove i pels bars que freqüento dient que faria com una mena d’entrevista i que m’ensenyessin les seves qualitats i defectes. I la cosa va tenir força èxit, van venir cinc persones! Per mala sort ni una noia, però bé, hi havia una mica de tot. I l’experiència va ser força interessant, al final però vaig acabar molt nerviós perquè l’últim que va venir era un noi molt aficionat a l’informàtica i em va començar a explicar coses que feia amb l’ordinador, que jo no entenia res i m’ho va estar ensenyant i em va posar molt nerviós perquè tenia com molts vicis, per exemple, quan obria l’internet, si trigava més de 4 segons a obrir-se ja obria el buscamines i començava una partida i la deixava a mitges, i moltes coses...

En fi, que em vaig adonar que la gent té molts vicis o tics i penso que és una cosa que m’agradaria aprofundir-hi. Per exemple, el més universal, el vici dels fumadors, qui no coneix el típic que s’estaria tota la vida amb un cigarro als dits! Que jo quan anava a la universitat sempre havia de sortir de la classe perquè hi havia el que entre classe i classe s’havia de fumar el seu cigarret, si no no s’estava quiet, als últims 10 minuts ja sempre començava a moure la cama amunt i avall i tremolaven totes les taules i cadires com si estigués en un autobús. Però això de moure la cama ho fa també molta gent, i m’agradaria trobar una explicació científica de perquè es mou la cama i no el braç, per exemple. El pitjor d’aquest tic de moure la cama és que s’encomana als altres, jo quan m’assec al costat d’un d’aquests que la mouen ja procuro no mirar-me’l gaire i pensar en altres coses perquè realment la cama s’en va sola. Els que també s’enganxen són els dels ulls, com el que té en Quim Monzó. Jo crec que si tingués aquest home mirant-me més de cinc minuts seguits ja tindria el vici per sempre. Després també n’hi ha un altre que crec que afecta molt als conductors homes de 40 anys en amunt aproximadament, és una mica fastigós, però és així, molts homes quan van conduint i es paren en un semàfor, la imatge que tinc jo és de, dit al nas, buscant, buscant, no sé ben bé què, l’arca perduda? el secret de la cocacola? No se sap, el cas és que aquell dit surt del nas amb una cosa enganxada, i què en fan aquesta gent? Jo de jove sempre agafava l’autobús quan tornava de l’escola i el conductor de l’autobús els tirava per la finestra al cotxe del costat. Clar, imaginat que arribes a casa i et mires el cotxe i t’hi trobes allà un... un polissó! És molt lleig aixó...

L’altre dia un amic meu em va demanar que si podia seguir discretament la seva nòvia perquè tenia por de que li estigués fent el salt amb algú i jo vaig dir que sí de seguida perquè sempre m’han agradat molt els llibres de detectius i em vaig posar la gavardina beix, una boina, només em faltava la pipa, vaig pensar de portar un espantasogres que tenia per casa però vaig pensar que podia despertar sospites. També em vaig comprar un diari per espiar-la d’amagat per quan anés a un bar a pendre cafè, sabeu? Doncs això que vaig anar al bar que m’havia dit el meu amic que anava normalment ella, però en comptes d’espiar-la em vaig posar a llegir el diari, la secció d’esports i curiosament em va enganxar força perquè em va recordar l’època que jo jugava a futbol a l’escola a l’hora del pati o a la plaça amb els amiguets.

Era un futbol a part de tots els altres, i és per això que avui m’agradaria fer-ne una mica de resum de les particulars normes que seguíem per jugar-hi. Per començar es feien els equips, i els equips els triaven els capitans i els capitans eren triats a l’atzar o el més bèstia. Per mi era una mica depriment perquè sempre era l’últim a ser triat, perquè jo era una mica patós amb la pilota als peus, però també era el que donava més ànims a l’equip. Un cop estaven fets els equips es decidia el camp, com que el camp era el pati de l’escola o una plaça sempre hi havia un camp que afavoria més que l’altre, pels bonys del terra, l’ombra, i altres factors. Les porteries, recordo que podien ser des d’un portal fins a lespai que hi havia entre dos arbres o entre dues motxilles, si era entre dos motxilles sempre hi havia problemes, perquè hi havia gols molt dubtosos perquè no estava clar si la pilota havia passat per sobre la motxilla o pel costat... Després també hi havia un seguit d’expressions típiques com el "mans i gol, és gol" que venia a dir que si havies tocat la pilota amb les mans però el joc havia seguit i aconseguies marcar, era gol, no? I aquesta norma només portava cap al final del partit, perquè l’altre equip es queixava, amb raó, i agafava la pilota amb les mans i anava corrents fins la porteria com si fos un partit de rugby, i normalment s’acabava amb una baralla campal. Després també hi havia el "porter-mosca" o també dit "porter-davanter" que era un porter que en cas de que hi haguessin pocs jugadors podia sortir de la porteria i marcar, volent dir això que no podia marcar si hi havia prous jugadors... També hi havia una part de força risc, de quan la pilota es colava a llocs inaccessibles, com arbres o teulades, primer s’intentava fer-la caure amb una altra pilota o amb una bamba, que sovint també acabaven colats a l’arbre o sinó t’havies d’arriscar la vida enfilant-te a l’arbre o a la teulada per recuperar-la, que de fet tothom et mirava mentre pujaves, però ningú t’ajudava a baixar quan ja havies recuperat la pilota perquè el joc ja havia tornat a començar...

L’altre dia havia de fer una presentació d’uns informes molt avorrits a la feina que fèiem amb un altre company d’allà la feina i en teoria havia de fer jo la presentació, però em feia molta vergonya perquè era la primera reunió que anava de tota l’empresa i després del numeret que els hi vaig muntar el primer dia... Total, que vaig optar per posar-me malalt conscientment, podria haver dit que em trobava malament i prou, però vaig optar per menjar-me tres capses de donetes i beure’m un cafè em sal per provocar-me el vòmit.

I és que jo sempre he sigut molt vergonyós a l’hora de parlar davant de la gent, i ja des de petit. Al cole que vaig anar jo els petits a final de curs sempre feien alguna representació, que si cançons que fèiem a la classe de música, que sonava fatal perquè ho fèiem a l’aire lliure i els nens no saben cantar, això és un fet científicament demostrat, no cal que els posin més en ridícul ni que els pares hagin d’aguantar aquell moment tan penós de veure el seu fill desafinant acompanyat de la professora tocant el piano!!! Perdó és que va ser un gran trauma... Però pitjor trauma el de la representació de teatre que fèiem els grans del cole de l’escola. Era molt penós perquè cada any es representava la mateixa obra i els que ja l’havien vist més d’un cop no és que no estiguessin atents sinó que cridaven i aplaudien quan t’equivocaves per fer-t’ho passar pitjor encara, però ho feien per aprofitar els mateixos decorats cada any i a més el professor de teatre, que era el profe de mates, era el que "dirigia" l’obra i cada any era igual. En fi que vaig avorrir bastant el teatre tot i que vaig apendre bastant a fer d’actorillo.

A mi em va tocar de fer un paper així mig protagonista, que dit així sembla molt important, però en realitat només deia quatre frases, que bé, comparat amb el que feia d’arbre encara es pot considerar un bon cop de sort, però jo ho passava molt malament perquè m’havia d’apendre el text, que aquí quedava demostrat qui tenia memòria i qui no, perquè als exàmens encara et podies fer la "xuleta", però allà no hi havia xuleta que valgués, però bueno, malgrat tot em vaig apendre les meves frases. El que passa és que la nit abans de la representació no vaig poder dormir dels nervis i l’endemà no vaig pendre cafè perquè encara era massa jove per pendren, total, que durant l’obra tenia moltíssima son i quan ja havia començat l’obra em vaig adormir derrere el decorat, apoiant-me al decorat a sobre, i just quan havia d’entrar la paret del decorat va caure i per poc no mata a algun nen i bueno, ja us podeu imaginar, el profe de mates i de teatre histèric clavant-me una bronca impressionant els nens de públic cridant el meu nom per tot el pati fent-me passar molta vergonya.

L’altre dia havia d’anar d’excursió amb uns de la feina, i allò que no em feia gaire gràcia, però clar al ser una feina nova m’he d’integrar d’alguna manera i ens feien llevar-nos a les 8 del matí per arribar a no sé quina muntanya perduda de per aquí, i vaig pensar que havent-me de llevar tan d’hora no podria sortir pas amb els amics, per tant em vaig quedar a casa mirant una pel·lícula que feien per la tele, però el cas és que me’n vaig anar a dorrmir més tard veient l’estúpida pel·lícula que si hagués sortit a fer una cervesa, perquè és que es passen molt amb la publicitat, una pel·lícula que començava a les 10 del vespre, de dues hores va acabar a la 1:30!!! Imagineu-vos, una hora i mitja de publicitat, naturalment el tall publicitari més llarg el van fer quan quedaven 5 minuts perquè s’acabés la peli, que clar, dius per cinc minuts no deixaré la peli sense acabar i et quedes al sofà mirant els anuncis que a sobre els van repetint els mateixos. Que hi ha gent a qui li deu funcionar això de que els hi repeteixin molt les coses perquè ho comprin, però jo en conec un que li produïa l’efecte contrari com més cops veia un anunci més odiava el producte, clar era impossible portar-lo a cap supermercat perquè de seguida començava a tirar al terra el que hi havia als prestatges.

I és que avui dia casi que és més important tenir un bon equip de màrqueting que no un bon equip de control de qualitat, vull dir que moltes empreses ja intenten vendre el que sigui encara que estigui mal fet i no serveixi per res sempre intenten enxufar-te el que sigui, i si no mireu allò que diuen de la Superbola... o ara nosé com es diu la final de futbol americà..? Bueno, que es veu que els anuncis que fan són tan cars de fer perquè tothom està mirant la tele en aquell moment i per tant les empreses van boges perquè la gent vegi el seu anunci. O també els diaris gratuïts que donen al tren, allò no ho fa una ONG, no, també cobren aquests el que passa que ho paga tot la publicitat. En canvi els consumidors som els més burros de tots, perquè paguem per lluir les seves marques, en el fons també estem fent publicitat quan portem una marca però ens hi hem deixat la butxaca. Però a mi m’agradaria parlar dels anuncis perquè hi ha varis tipus de productes que siguin de la marca que siguin fan el mateix tipus d’anunci, per exemple, els de cotxes, veus una carretera en mig d’un desert o una muntanya al costat del mar i apareix el cotxe del no res i el que va conduint mai se’l veu, per mi que ho deuen fer per estalviar-se de fer el càsting, posen una musiqueta clàssica i ja ho tens. Després els dels perfums són els més raros per mi, sempre surt una noia jove, mig despullada en una habitació surrealista, vull dir amb decorat extrany i de cop es gira cap a la càmera la noia i diu algo en francès, que igual està dient que li agraden les mongetes seques però després ja et posen la imatge del perfum i tal...

L’altre dia vam anar a fer una mariscada amb uns amics, però com que no està l’economia per gaires bromes vam anar a un restaurant més aviat baratet i vam començar a demanar les típiques coses que es demanen per fer una mariscada, que si musclos, almejes, gambetes,... I va ser arribar a casa i començar a vomitar-ho tot i a posar-me d’un color més aviat lilós i sort que hi havia per allà el meu company de pis, que ara comparteixo pis, sabeu? Doncs em va portar a l’hospital, i em van posar en un llitet amb l’habitació de color lila per fer joc amb la meva cara suposo jo. Suposo que devia haver menjat alguna cosa que estaria en mal estat perquè sinó no m’ho explico. El cas és que el menjar que em donaven a l’hospital era terriblement dolent, jo no sé què devia passar allà la cuina però és que fins i tot l’aigua tenia un gust com extrany.

I va ser per això que en sortir de l’hospital vaig decidir apendre a cuinar com déu mana, perquè sí ,és clar, qui més qui menys es sap fer uns espaguetis amb tomàquet però no només es viu de la pasta i a més es queda com un senyor quan es diu que saps cuinar així que vaig reunir la meva mare, la meva àvia i la meva tieta perquè m’ensenyessin a fer les típiques receptes de casa, però va ser un fracàs absolut perquè sóc un negat cuinant i m’ho vaig autodemostrar en aquest petit curset familiar. La meva mare em va voler ensenyar a fer caldo, perquè tothom sap que el millor caldo és el que fa la mare, amb les seves verduretes i el pollastre, que no sap greu de posar-lo a bullir perquè ma mare demana a la pollera, que és la dona que ven els pollastres, ja sé que sona malament però es diu així, doncs li demana a la pollera les parts que ningú vol per menjar, aha! Sí senyor és un tic de pos-guerra si voleu però surt més econòmic, bé el cas és que no sé si em vaig equivocar a l’hora de posar la sal que em sembla que hi vaig posar sosa càustica que teníem per allà, lu de desembussar les canonades, bueno que l’olla es va acabar desfent i la verdura ja no us dic... Després la meva àvia va provar d’ensenyar-me a fer els canalons, sabeu, els típics canalons de l’àvia. La meva àvia com a bona mare de la meva mare també demana a la pollera les parts del pollastre que ningú vol per triturar-la i posar-la dins els canalons, el problema és que jo no sabia que se li havia de treure l’os al pollastre abans de picar-lo i es va encallar amb la picadora i van començar a sortir espurnes i a cremar-se la trituradora.